El màster oficial té com a objectiu l'especialització del coneixement, organitzada en tres tipus de formació: acadèmica, professional o investigadora. El Reial Decret 56/2005 del 21 de desembre estableix la competència de les Universitats per aprovar els programes de postgrau, elaborats dins dels grups d'investigació departamentals, mitjançant el Consell de Govern.  Aquesta formació tindrà entre 60 i 120 crèdits ECTSNova moneda única acadèmica europea. Comptabilitza 25 hores de treball de l'estudiant, del les quals s'estima que un 30% seran de docència presencial. Fins ara el sistema de recompte eren els crèdits eren de 10h de docència presencial. L'establiment de l'ECTS no garanteix cap equiparació d'estudis, és la substitució de les taules comparatives ja existents per als estudiants Erasmus. Comporta un encariment del servei prestat per la universitat. Es sol anunciar com una mesura per tal de "valorar el treball de l'estudiant" tot i que ja abans els estudiants estudiàven i feien treballs fora de l'aula sense haver de pagar per això, només pel servei rebut com a docència presencial per personal qualificat (docent)., el preu dels quals serà públic. El fet que sigui públic significa que estarà acordat per la Comunitat Autònoma i publicat en el BOE, però no significa necessàriament que estigui ajustat a les rendes més baixes. De fet, el marge ve donat pel Consell de Coordinació Universitària, però el seu establiment definitiu dependrà de la fluctuació entre l'oferta i la demanda.

Els màsters que ja han estat posats en marxa demostren que el preu mig del seu crèdit supera tres vegades el crèdit del grau. Per a  salvar aquesta diferència, el Ministeri ha decretat els "préstecs- renta" o "renta- futura" en lloc de facilitar un sistema de beques que ompli els estudis des del grau fins al postgrau (aquest últim tan sols podrà ser finançat mitjançant una hipoteca).

L'orientació dels màsters canvia, dirigint-se  cap a una suposada innovació, present tant al marc legislatiu de l'Estat com en els acords europeus. Això suposa que la investigació es regeix per criteris de rendibilitat, així com la formació per criteris de professionalització, relegant certs camps de coneixement (essencialment, els anomenats humanistes), considerats com a no rendibles, a l'ostracisme acadèmic.

El màster està pensat com el complement de coneixements específics a la formació bàsica que proporciona el grau. Si bé el grau ha d'atorgar una capacitació laboral, aquesta es veurà condicionada pel seu caràcter generalista. Per tant, qui desitgi accedir a llocs de treball de major especialització, haurà d’optar per cursar un postgrau.

En l'oferta de màsters oficials hi haurà dos tipus de formació: l'acadèmica-científica per a aquells que tinguin previst continuar amb el doctorat i dedicar-se a la investigació; i la professionalizadora, per als que es dirigeixin a la inserció laboral. La dificultat d'accés ve donada més per criteris econòmics que acadèmics, ja En quant a mobilitat, els màsters es troben en una situació molt similar a la dels estudis de grau. La mobilitat i l'homologació no estan garantides sinó que depenen de cada país i de cada universitat, amb l'agreujant que a l'Estat espanyol els màsters són d’un any i a la majoria dels altres països són de dos.

Una altra característica dels màsters és l’augment notable dels preus respecte els dels graus, un augment d'aproximadament sis euros per crèdit. Aquest increment és major si considerem que en els màsters que no estan enfocats a la investigació moltes de les assignatures corresponen a les dels darrers cursos de les velles titulacions de llicenciatura.

Per a les titulacions de màster no existeixen programes de beques com les dels graus; les beques a fons perdut per a cursar estudis de màster són pràcticament inexistents. Per contra, fa diversos anys que ja s'està potenciant un nou model de finançament pels estudis superiors: el de préstecs a l’alumnat.

Això també condiciona la mateixa configuració dels plans de estudis, feta per part dels departaments universitaris sense convenis directes. Les dues modalitats de màster, i fins i tot la possibilitat de confeccionar un tipus intermedi, que compta amb part de recerca i part de professionalització (és a dir, pràctiques a empreses que asseguren un lloc de treball), s'estan duent a terme de forma confosa, tractant de respondre a la voluntat d'introduir la lògica del mercat dins del ventall de coneixements als que es suposa que ha de donar accés el màster. El resultat és la subordinació dels criteris acadèmics als burocràtics. A més, la possibilitat d'accés des de graus pertanyents a diferents camps de coneixement, donada la generalització d'aquests, implica la baixada de nivell dels màsters respecte al que abans eren el cursos de doctorat, per la qual cosa no podem considerar-los com  un aprofundiment d’un saber específic.

Una gran part dels màsters serviran per suplir les deficiències de la formació que donaran els graus. Així doncs, donat que el grau equival als primers cicles de les titulacions velles, aquests màsters seran l'equivalent als segons cicles actuals.

Un clar exemple d'aquesta situació són les carreres que donen una capacitació legal per a exercir una professió com seria el cas de la carrera de Dret o les enginyeries. En tots aquests casos per obtenir la capacitació professional que donaven les titulacions velles caldrà cursar un grau i un màster.

Pel que fa als màsters pensats per orientar l’alumnat cap al mercat laboral, que sorgeixen generalment fruit d'acords entre empreses i universitats, cal dir que imparteixen una formació orientada principalment als potencials llocs de treball que s’han de cobrir en les empreses vinculades. Per tant, el temari ve condicionat pel futur lloc de treball i no a l’inrevés. Els criteris per a la creació d'aquest tipus de màster responen merament als interessos empresarials i als del mercat laboral. La sortida laboral en aquests casos acostuma a estar garantitzada per l'empresa que col·labora amb el màster, amb la conseqüència que  la formació rebuda és poc vàlida per altres llocs de treball o altres empreses; la formació en hàbits de treball i eines no sempre és extrapolable.